Avui finalitza el cicle de concerts de petit format del Portal 22. I ho fa acomiadant la temporada d’estiu de la millor manera, amb Joan Colomo.
Colomo ho ha aconseguit. Ha aconseguit el que tants persegueixen i tan pocs troben: un estil inconfusible. Un cert toc subterrani sobrevolador, la combinació d’un univers melòdic melancòlic i un imaginari líric cotidià, de rima i temes propers. Colomo cada vegada és millor compositor, millor sastre: cus sense estridències, lleu, i ja no se li veuen les costures.
La segona vegada que escoltes Sistema alguna cosa t’atrapa i encara no saps el què. Quan te’l poses per tercera vegada -i totes les vegades següents- les cançons et van fascinant més i més i vas descobrint que el disc és, en veritat, un collar de perles. Cada tema n’és una.
Sistema és l’encarnació de totes les contradiccions que construeixen l’ànima musical de Colomo: és pop somniador i càustic, ingenu i desesperat a la vegada.
